Activitat nº46: Comparació entre Plató i Descartes

Ara farem una breu comparació entre Aquests dos grans filòsofs. Per començar, tant Plató com Descartes coincideixen a lluitar contra aquelles escoles filosòfiques que neguen l'existència de la veritat.
Per a tots dos conèixer és conèixer l'universal. Els dos parlen d'idees però cadascú de forma diferent:

- En Plató les idees són entitats subsistents que es troben en un món apart, no en la ment del subjecte de coneixement.
- Descartes, al contrari, les idees són mentals, són continguts de consciència, de manera que quan coneixem no coneixem les coses en si mateixes, sinó mitjançant idees.

Els dos autors comparteixen la idea que l'experiència sensible no és una forma adequada de coneixement:

- Plató diu que el filòsof ha de deixar el coneixement sensible (la caverna) per centrar-se en el coneixement intel·ligible.
- Descartes considera que el coneixement dels sentits, l'experiència sensible no és una forma de coneixement vàlida, ja que la sensibilitat ens pot enganyar.

També cal esmentar el tema de Déu:

-Plató parla de l’artesà, del Demiürg, com a principi d’intel·ligència que a partir del món intel·ligible crea el sensible, tot i que no crea la matèria, simplement l’ordena.
-Descartes es mostra partidari de creure que el seu Déu cristià si que és el creador de la matèria i consegüentment del món, identificant-se així amb la idea suprema

Activitat nº45: L'exemple del tros de cera

Aquest fragment es del llibre les Meditacions metafísiques del filòsof de René Descartes, i tracta sobre la impossibilitat de conèixer els cossos mitjançant la percepció sensible, s sigui que només es poden conèixer mitjançant una inspecció de l’esperit o enteniment.
La màxima preocupació de Descartes, era sortir d'aquest coneixement ( penso, per tal existeixo) immediat de la seva existència, per dirigir-se cap a la realitat exterior a ell. Llavors Descartes es pregunta com podem coneixer, i per poder respondre a això Descartes examina les diferents possibilitats de conèixer mitjançant l'exemple del tros de cera.
En primer lloc es refereix als sentits, dient que no podem confiar en el que ells ens mostren perquè les qualitats sensibles dels objectes (color, sabor, etc.) i que aquests sentits poden canvia. En segon lloc Descartes es refereix a la imaginació que ens permet conèixer la cera com a cos físic extens; però tot i així mai podríem imaginar tot el canvi que l'extensió (longitud, amplària, i profunditat) i la figura podrien tenir. D'aquesta manera conclou dient que no podem conèixer la cera pels sentits o imaginació sinó gràcies a l’enteniment que ens permet tenir la idea de la cera.

Activitat nº44: Una altra formulació del cogito

Aquest fragment pertany a l’obra titulada Meditacions metafísiques, de René Descartes, i tracta sobre el caràcter d’indubtabilitat de l’existència del “jo”.
Descartes, tracta a través del seu dubte metòdic, tot el seu dubte: dels sentits, de la realitat i de les veritats matemàtiques; per tant de la única cosa de la que li queda dubtar és del fet que ell dubta. Llabors es planteja si tot allò que ell és, tot allò que pensa, que reflexiona, en definitiva tots els seus atributs, no han estat dipositats al seu cos per obra d’algú altre; en aquest cas Déu, un Déu creador que esdevé garantia de la veritat i es converteix en unitat. Però Descartes diu que tampoc és necessari que allò que ell és hagi estat creat per Déu. Per finalitzar, Descartes parla del geni maligne, evocant que hi ha un ésser que empra tota la seva força per enganyar-lo, confondre’l i que no se n’adoni de la veritat, la qual és representada per Déu, el creador sincer que mai ens enganyaria, essent aquest geni maligne enganyador una espècie de diable, i representant així l’antítesi entre el rei del cel i el rei del infern.Llabors si intenta enganyar a l'home, significa que l'home te capacitat de rao i escollir, podem arribar a la conclusió de la seva existència. Així altra vegada podem observar com indubtablement l’home ha d’existir.

Activitat nº43: Distinció entre el somni i la vigíla

El fragment, pertany l’obra Meditacions metafísiques de Descartes i tracta principalment del dubte de la realitat, o sigui la possibilitat que les coses fossin imaginàries.
Primer, reconeixent que tot allò que el filòsof ha après fins al moment parteix dels sentits, des de les coses més simples fins als conceptes que semblen més viables, segurs i vertaders. No obstant, aquests sentits ens enganyen, i només que ho facin una vegada ja és molt probable que ho tornin a fer en altra ocasió, per tant s’ha de dubtar d’ells. És el que el filòsof anomena dubte dels sentits: s’ha de dubtar d’aquells coneixement que parteixen dels sentits, perquè ens enganyen; no ens en podem refiar d’allò que ens enganya de vegades, i els sentits ho fan, per tant el coneixement sensible esdevé un coneixement de coses probables, no fermes. Descartes continua dient que tot i que no ens en podem refiar dels sentits, hi ha idees, coses, de les quals no podem dubtar malgrat les percebem a través d’aquests sentits enganyadors. Aquí és on apareix la figura del “jo”, l’eix central de la filosofia cartesiana; Descartes diu que ell existeix, i que no pot dubtar de la seva existència, tot i que si que pot dubtar que tot el que l’envolta sigui no més que un mer somni.

Activitat nº42: Comparació entre Sant Ancelm y Sant Tomàs

Sant Anselm estableix una definició del creador, diu que és l’ésser més gran que el qual res no pot ser pensat. Prova del moviment, en canvi Sant Tomàs diu que tot moviment o canvi suposa un moviment precedent. És inadmissible un moviment infinit, pel que cal un primer motor, al qual res no el mogui (tot té principi i final). A aquest primer motor l'anomenem Déu.

El filòsof presenta una prova racional a través de la qual intenta demostrar l’existència de Déu, i parteix de la premissa que qualsevol home té en el seu pensament la idea d'un ésser respecte el qual no es pot imaginar res superior. Si aquest ésser existís en realitat, clarament seria superior a l'ésser només imaginat, en canvi Sant Tomàs diu Per les causes eficients de les coses. Tot efecte pressuposa una causa. No es pot admetre una sèrie infinita d'efectes i causes, de manera que cal una primera causa eficient: Déu.

Per tant, dedueix que existeix un ésser per sobre del qual no es pot imaginar res, ni en el pensament ni en la realitat. L'argument intenta justificar la necessitat de Déu per un recurs a l'infinit: com que per sobre de cada cosa, se'n pot imaginar una de més perfecte, necessàriament cal imaginar un ésser respecte del qual no se'n pugui concebre res major.

Sant Tomàs també diu que les coses no són perfectes, però participen d'una perfecció. Necessàriament, ha d'haver-hi un ésser en què es concentri tota la perfecció, quelcom que sigui causa de l'ésser, de la bondat, i de totes les perfeccions de què participen els homes i la resta de criatures.

Activitat nº41: La irresoluble qüestió del mal

El text següent pertany a l’obra Confessions, de Sant Agustí. Aquí explica la seva autobiografia i la conversió al cristianisme, i sobre el tema del mal.

Sant Agustí primer comença parlant sobre la concepció del mal que ell tenia al principi, quan formava part de la secta dels maniqueus, els quals consideraven que hi havia dos principis: bé i mal. El defineix com una substància del cos, la qual associa al color negre, deforme, corrupte, tot el contrari a la bellesa i la perfecció. A més com considera que Déu és incapaç de crear res dolent, perquè tot el que és creat prové del seu intel·lecte, i aquest és bo i perfecte, creu que el mal existeix per si mateix, independentment de Déu, i esdevé el seu opositor, l’ésser antagònic al creador.el filòsof es planteja contínuament l’origen del mal, davant la impossibilitat de que Déu que és bo. Sant Agustí arriba a la conclusió de que resulta impossible que Déu fos creador de res dolent, per tant el problema residia en la matèria, aquella amb la qual l’ésser diví va crear tot l’Univers, d’aquesta manera la matèria és imperfecte.